EN FELIPET 

Mercè Rodoreda, «Imatges d'infantesa», Serra d'Or, març 1982.

       «A en Felipet, jo el manava. Duia un davantal de teixit ratllat. Jo també. Tenia els ulls grossos i inexpressius, les orelles una mica separades del cap i a l'hivern agafava uns refredats solemnes. Jugàvem sempre al que jo volia jugar. Si volia plantar cigrons o mongetes, li feia cavar un regueró on enterrar la grana. Si jugàvem a coudinar, abans li feia construir una barraca amb canyes i sacs encara que tingués mandra. Si jugàvem a córrer amb branques a les mans que figuraven ales, jo triava les més maques. Si jugàvem a lladres, ens enfilàvem com llamps a la figuera, jo al davant, i des de la branca més alta els matàvem. Si jo volia mirar sants, miràvem sants. Un dia, poc després de Pasqua (els meus pares m'havien regalat un xerric-xerrac i una gran maça de matar jueus), en Felipet va dir que s'avorria i que se'n volia anar a casa seva. Estàvem drets al replà de l'escala de baixar a l'hort, ell en un graó més baix que jo. Vaig agafar la maça de matar jueus que acabava de deixar a terra i li vaig clavar un cop de maça al cap amb tota la meva fúria. Va quedar molt quiet. I tot d'una em va donar una empenta per passar i va arrencar a córrer cap al reixat plorant i gemegant. Al cap de cinc minuts van trucar al timbre. Al peu del reixat hi havia el pare d'en Felipet, alt i gros, el bigoti negre, vermell de ràbia, cridant, així que va veure la meva mare, que em volia matar; havia trencat el cap del seu fill i el seu fill no vindria mai més a jugar. La meva mare, espantada, li va demanar mil perdons i va tancar el reixat amb clau. "No et vull veure mai més jugant amb en Felipet. Per què li has hagut de donar un cop de maça, per què?", deia desesperada. Se'm va endur endintre de la casa i em va deixar asseguda al menjador. Al cap de poca estona va sonar el timbre. La meva mare va mirar qui trucava per entre l'enreixat de les persianes i va dir en veu baixa, "és en Felipet". El vaig anar a veure. Estava allí, com una ànima en pena, agafat amb dues mans als ferros del reixat, amb els ulls encara vermells i el cap embenat; entre sanglots va preguntar-me si el deixava entrar a jugar.»