diumenge, 12 de desembre del 2010

TOT AMAT-PINIELLA EN LÍNIA

Amat-Piniella en línia

L'historiador manresà Joaquim Aloy renova i amplia la web dedicada a l'autor de la novel·la ‘K.L. Reich'. Els nous continguts confirmen el seu nivell intel·lectual

Fotografia inèdita d'Amat-Piniella i la seva dona al casament d'una neboda, el 1947. Maria Llaveries moriria al cap de dos anys Foto: COL·LECCIÓ PERSONAL DE MARCEL AMAT.
1
Després de patir les tenebres de Mauthausen, Amat-Piniella va novel·lar la seva experiència
Si fa temps que no visiten la web dedicada a Joaquim Amat-Piniella, un poderós megàfon de la vida i l'obra d'aquest intel·lectual que va patir durant cinc anys les tenebres del camp d'extermini nazi de Mauthausen, paga la pena que perdin un trist segon a la pantalla de l'ordinador. Un segon que, millor avisar-los, es pot convertir fàcilment en hores i hores de lectura perquè la web (www.memoria.cat/amat), iniciativa de l'incansable historiador Joaquim Aloy, s'ha ampliat ara amb una llarga llista d'articles, imatges i documents inèdits, alguns de molt valuosos, per seguir la pista de la trajectòria aguda i molt desgraciada de l'autor de la novel·la K.L. Reich, un clàssic de la literatura universal sobre els camps nazis.
Des que l'escriptora Montserrat Roig va rescatar la seva història perduda en el túnel del temps i li va atorgar dignitat i reconeixement en el cèlebre llibre Els catalans als camps nazis (1977), Amat-Piniella (Manresa, 1913-Barcelona, 1974) s'ha erigit en un autèntic símbol d'una generació de prohoms que als anys trenta van saber conduir Catalunya cap a la seva normalització cultural, una aventura de coneixement que es va truncar radicalment amb la guerra i el franquisme.
D'aquí ve que un dels materials més rellevants que s'han incorporat a la web són un centenar d'articles que va escriure a la premsa manresana de l'època. Uns textos, molt desconeguts, que confirmen el nivell intel·lectual d'un jove que, amb disset, divuit i dinou anys, tenia un pou profund de coneixements “i una finestra oberta al món”, emfasitza Aloy, fos per parlar de cinema, teatre, literatura, arts plàstiques, música, com també, és clar, de política. De la relació Catalunya-Espanya, i en concret de l'Estatut de Núria, va escriure: “A través de les manifestacions dels caps polítics dels partits que els integren, hom arriba a entreveure que tota llur comprensió del nostre plet no ultrapassa aquell límit que els permet agafar unes tisores i fer retalls per ací i per allà. Llevat dels que no ens volen donar res, els un intenten escatimar-nos la hisenda, els altres l'ensenyament, els altres la justícia, els altres l'idioma, els altres el turisme... De fer cas dels uns i dels altres ens quedaríem amb les cobertes”. Els sona?
Militant d'Esquerra Republicana, quan va esclatar la guerra es va fer voluntari de l'exèrcit republicà, va estudiar a l'Escola Popular de Guerra de la Generalitat i va ser destinat al front d'Andalusia. El juliol del 1939 va passar la frontera. Llavors va començar un periple per camps francesos, fins que el 1941 va caure a mans de la policia alemanya, que el va deportar a Mauthausen. Una experiència terrible que, en ser alliberat, va novel·lar a K.L. Reich. No la va poder publicar fins al 1963, això sí, sense alguns fragments que ell mateix va eliminar per por de la censura –Edicions 62 va publicar el text sencer el 2001– i sense una introducció que es pot llegir a la web –el document que, per cert, més consultes rep.
D'entre els nous documents que Aloy ha trobat fent recerca en arxius diversos, hi ha un sucós informe que va fer l'Ajuntament de Manresa el 1946 –any que Amat-Piniella va tornar a Catalunya–. El fiscal instructor de la Causa General de València havia demanat a l'alcalde de la capital del Bages que “con toda urgencia y previas las necesarias indagaciones informe de la actuación e ideologia de Joaquín Amat Piniella, empleado municipal [havia estat el secretari personal de l'alcalde]”. El consistori manresà va contestar que era impossible que hagués comès cap delicte de sang: “[...] habiendo facilitado en las primeras semanas de la revolución roja un salvoconducto al hoy teniente de alcalde de este ayuntamiento, Don Ángel Badia, para que pudiese escapar de la persecución marxista”.
Quan va tornar a Catalunya, la vida tampoc no va ser amable amb ell. El 1949 moria la seva dona (Maria Llaveries, una mestre d'escola depurada a qui la web dedica un apartat propi), i quedava sol, malvist i controlat, amb un fill de tres anys per criar. Sense cap possibilitat de poder continuar explotant el seu potencial intel·lectual.
El fill d'Amat-Piniella, Marcel Amat, ha jugat una carta transcendental en la difusió del llegat del seu pare. Ja l'any 2001, i gràcies a la intermediació d'Aloy, va lliurar una maleta a l'Arxiu Comarcal del Bages. Recentment, ha fet una altra donació que, entre d'altres, inclou el seu DNI renovat pocs mesos abans de morir (potser és la darrera foto que es va fer) i un certificat de la indemnització que va rebre del govern alemany. Aquests també són ara nous continguts de la web, que s'ha pogut renovar i ampliar gràcies a un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes.

dijous, 2 de desembre del 2010

Els vuit amors de Josep Pla

(Ressenya publicada per l'Avui el 2 de març 1999 a propòsit de l'obra de Xavier Febrés Les dones de Josep Pla Ed. 62)
Esperança Suquet. Amor de joventut durant cinc anys a Palafrugell. Només surt esmentada un cop en tota l'obra planiana. Era la veïna de la casa contigua, que comunicava amb el jardí dels Pla. Les dues famílies mantenien amistat. Quan Pla va marxar a estudiar a Barcelona, la relació es va refredar. "Esperança té un cos magnífic. Si la tartana del meu pare parlés!", deia el futur escriptor als amics.
Mercedes. Era la filla de la dispesera que allotjava l'estudiant de Dret Josep Pla a Barcelona. Es van conèixer el 1919 i el 1920 Pla ja marxava a París enviat pel diari La Publicidad. Tampoc no l'esmenta mai en cap dels seus escrits, tret de les cartes privades.
Rosetta Lagomarsino. Als 25 anys, el 1922 Pla va ser enviat a Gènova per La Veu de Catalunya a cobrir una cimera política internacional. Allí es va enamorar d'una atractiva quiosquera del barri de Carignano. L'estiu de 1923 la noia va arribar a anar a la casa dels Pla a Palafrugell, però la conducta de la parella va ser malvista per la família, que va treure la Rosetta.
Aly Herscovitz. Instal·lat a Berlín a l'agost del 1923, en companyia d'Eugeni Xammar, Pla va veure l'ensorrament de la moneda i l'atmosfera de misèria d'un país vençut. En aquest clima va conèixer una jove emigrada jueva de Rússia, Aly Herscovitz. Parlava francès i anglès i deambulava per Berlín sense rumb. La descrivia així al seu germà Pere: "És una noia molt viva que em distreu molt. És molt jove, té 19 anys". Acabada la relació, la va ajudar a curar-se d'una malaltia venèria.

Adi Enberg. El març del 1924 va deixar la corresponsalia de Berlín per tornar a París, sempre per La Publicitat. A la capital francesa va conèixer, en els cercles catalans, una noia de molta presència, alta, rossa, d'ulls blaus, desimbolta, la divorciada Adi Enberg. Nascuda el 1901 a Barcelona, era una escandinava poliglota. Es van conèixer el febrer del 1926 i van decidir casar-se el Nadal del mateix any, a Londres. Mai no ha aparegut cap document sobre la formalització més que improbable d'aquest matrimoni de facto. Malgrat els llargs anys de convivència, només es coneix una foto de tots dos junts i Pla no la menciona en tota la seva obra. Sembla que van tenir una filla no reconeguda per l'escriptor, Rose Enberg, a la qual Pla hauria enviat diners a Zuric durant anys. Després d'un trencament, durant la República van viure plegats a Madrid i en esclatar la guerra, exiliats, tots dos van treballar al servei de Cambó en favor de la causa franquista. El 1939, en acabar la contesa, Pla es va retirar en una caseta al minúscul port de Fornells, al litoral de Begur. Adi va instal·lar-se al mateix poble de Begur, però la relació ja no es recompondria.
Lilian Hirsch. Durant l'estiu del 1932, mentre Adi era a Anglaterra, Pla va mantenir un idil·li amorós a Calella de Palafrugell amb l'estiuejant suïssa de 20 anys Lilian Hirsch.
Aurora. En l'instant de màxim anorreament de la llibertat pública, va emergir un Pla alliberat que va iniciar una relació apassionada de convivència amb una noia d'orígens modestos, a més de dubtosos, Aurora. Pla deia que l'havia coneguda en un bar de cambreres de Mataró, però els testimonis que la van conèixer la desvinculen de tot perfil prostibulari. Aurora era baixeta, prima, molt educada, de caràcter dolç i reservat. Amb ella, Pla va descobrir un erotisme desconegut fins aleshores. L'atracció cap a ella va durar des del 1940 fins a la mort, tot i que Aurora se'n va separar el 1945. Durant els anys següents es van seguir veient regularment a l'hotel Viena de Barcelona, fins que el 1948 Aurora va emigrar a l'Argentina, on Pla la visitaria en cinc ocasions entre 1958 i 1966 arrossegat per un desig candent i un interès obsessiu. Fins a la mort d'Aurora, el 1969, Pla li va enviar centenars de cartes d'un erotisme encès i una elevada sensualitat.
Consuelo Robles. Era una jove i atractiva noia morena, d'aparença gitana. El 1947, quan Pla, amb 50 anys, es va instal·lar al mas de Llofriu, també hi va portar Consuelo, a la que va presentar com la noia del servei, fins que al final li va cedir l'ús de la caseta que havia comprat al carrer del Call de Cadaqués. Com que ella no sabia llegir, van mantenir una notable correspondència per mitjà de la mare de la noia.